“Dado el contenido del siguiente artículo, Akihabara Station 秋葉原駅 ha decidido publicarlo en idioma catalán. A su derecha, disponen del traductor de Google para ver el texto en otro idioma en caso de necesitarlo. Sin más dilación, disfruten del contenido”.
Hem contactat amb l’actor de doblatge Joan Sanz la veu del qual està associada a en Vegeta de Bola de Drac o al senyor Nakano de Musculman, entre d’altres personatges. Amb motiu del doblatge en català de les pel·lícules clàssiques de Bola de Drac Z dels anys noranta que Selecta Visión ha publicat recentment, hem contactat amb l’actor. Acte seguit, l’entrevista.
Aquest any has participat en el doblatge de les quatre pel·lícules de Bola de Drac dels anys noranta que encara no estaven en català. Quan et vas assabentar, què vas sentir?
A veure, la sensació que jo he tingut en doblar aquestes pel·lícules que restaven pendents, bé, seria com completar un treball pendent. Va ser, una mica, com tornar molt als orígens perquè per la fesonomía, diguéssim, i el nucli d’aquestes pel·lícules era una mica com els primers capítols que jo vaig veure del Vegeta als anys noranta, no? Era una mica aquest look. Llavons, jo la sensació que vaig tenir, tot i que tampoc no hi he intervingut massa, eh. Vull dir, són feines d’aquelles “pim-pam” que diuen, no? Que les fas i ja està. Però la sensació era de completar una cosa que estava pendent. Però, ja dic que tampoc és que hi participés molt ni que fes cap novetat respecte a altres coses que ja havia fet amb aquest personatge. Llavons, ja dic. La sensació era com de omplir unes caselles que estaven buides i acabar la col·lecció de cromos. Aquesta seria una mica la sensació. Acabar de completar l’àlbum de cromos amb aquestes pel·lícules que tots els seguidors de Bola de Drac esperaven i fer-ho lo millor possible, com sempre. Home, aviam, jo crec que amb els anys aprens si fas les coses millor i, llavors, han trigat molts anys en fer-se aquestes pel·lícules, però l’avantatge és que tenim més pràctica i penso que ho fem millor. Llavons, bueno, seran unes pel·lícules, doncs, que han trigat molt, però que han arribat amb un grau de qualitat, doncs, molt acceptable, crec jo.
Creus que el Vegeta d’aquestes pel·lícules és diferent al que veiem a les pel·lícules noves?
A veure, si aquest Vegeta era diferent? La sensació que jo tenia és que era un Vegeta d’acord amb el que era al principi de la sèrie. És lo que he dit a la pregunta u. Una mica era el look i la manera de dibuixar i els acabats. Sí, potser era un Vegeta una mica diferent. Molt més originari, per entendre’ns, no? Però ho veig més que el personatge, que sempre són el mateix, ho veig en la qüestió de la planificació, dels acabats dels dibuixos, de la textura que a les pel·lícules és tot molt més modern, més digital, diguéssim, i les pel·lícules, per dir-ho d’alguna manera, tenien un look més analògic per a entendre’ns. Però vaja, el personatge és el mateix.
A la pel·lícula Bola de Drac Z: La resurrecció de la fusió! En Son Goku i en Vegeta li poses veu, juntament amb en Marc Zanni, a en Gogeta. Com a actor, què suposa sincronitzar-se amb un company interpretant el mateix personatge sincronitzats?
A veure, això de la fusió ja ho hem fet varies vegades entre pel·lícules i la sèrie. Aviam, avui dia, amb la tecnologia actual és molt més fàcil de fer que no pas en els originals dels anys noranta que es feien en analògic i no quedava més remei que sincronitzar-ho i fer-ho alhora. Avui dia, primer grava un, l’altre es posa els cascos i segueix. Assages varies vegades sobre lo que ha dit l’altre company i ho dius tu alhora i ja està. Perquè, avui dia, ja no es grava casi bé en conjunt. Tot es fa individualment. El que passa és que tecnològicament és molt més fàcil. Encara que no ho diguis exactament sobre d’ell, pues el tècnic ho pot col·locar frame a frame, diguéssim. Tot és tecnologia. De fet, ja hi ha qui diu que al doblatge li queden els dies comptats amb la intel·ligència artificial perquè, bueno, ens reproduiran les veus, els tons, la interpretació, la dicció, tot. I, bueno, I no caldrà que fem res. I, bueno. No ho sé. Jo tampoc no ho sé si serà així o no. Ja dic, amb la tecnologia actual pràcticament no cal ni que sincronitzis. Tu simplement dius la frase, el tècnic la posa al seu lloc i llavons sembla que parlin els dos alhora. Però, bueno. Tot és trampa que diríem (riu).
A banda de Bola de Drac, ara fa un any es va desvetllar que series la veu del Sakonji Urokodaki a Guardians de la nit. Què et va semblar posar-te en la pell d’aquest personatge?
Sí, és veritat que vaig fer l’Urokodaki a Guardians de la nit. Bueno, allò és ja un altre registre de un mestre ja veterano, diguéssim, un sènior que és una mica les veus que faig jo ara perquè, bueno, jo tinc seixanta quatre anys. Llavors és més lògic agafar que faci personatges de seixanta i pico que no pas molt més joves. Bé, això l’estudi Sony Lab i el Joan Pera que era el director va sortir la possibilitat de fer aquest personatge. Van pensar que m’encaixava. Bueno, tampoc és que fossin molts capítols. Era sobretot al principi. Bueno, em va fer gràcia treballar un altre cop amb en Joan Pera i participar en una sèrie que sabia que era molt bona i que generava moltes expectatives en els fans de l’anime. Jo m’hi vaig sentir comodo perquè, bueno, era posar-hi així una veu així doncs que acostumo a fer ja bastant ara, diguéssim. Vaig veure que encaixava bé, a en Joan Pera li va agradar, després, bueno la gent, en general, ho va veure excepte un que va dir que el personatge no m’anava de cap de les maneres i que era un error i tal. Sempre surt algun disposat a criticar-te, però, bueno, en general a la gent li va agradar. Bueno, jo content d’haver participat en una sèrie d’aquesta categoria. I, bueno, aquí ha quedat. Un treball més doncs que pots posar a l’olla que diríem (riu). I, bueno, està bé. És un tipus de registre que està bé. Bueno, llàstima que no sortís més perquè realment sortia als set primer capítols. Sí que tenia un cert protagonisme, però va ser una cosa bastant curta de fer en un parell de dies, en un parell de sessions, vaja.
Últimament en quins projectes, que es pugin dir, has participat ja sigui com a actor, ajustador o guionista?
Bé, últimament jo estic fent coses sueltes que surten de tant en quan com a actor i, així més fixa, estic fent a El paradís de les senyores, des de ja fa bastant temps, un capellà que surt de tant en tant que es diu Don Saverio, que bueno, que m’agrada bastant i s’adapta bastant. Bueno, penso que la veu li va bastant i el tipus d’interpretació. Bueno, i vaig de tant en tant perquè tampoc és que surti molt, però de quan en quan surt confessant. M’agrada estar en la sèrie fent aquest paper. Llavons, així de forma més continuada el que tinc és un paper en una sèrie que es diu Morden im Norden que s’ha estrenat ara fa pocs dies a TV3, aquí com a Assassinats al Nord, que és una sèrie que fan els diumenges a la tarda. És una sèrie alemanya de misteri, policíaca i jo faig un que es diu Schroeter, és un policia que representa que té ja seixanta i pico d’anys, que està a punt de jubilar-se i que s’ho agafa amb molta calma i, bueno, és un personatge una mica còmic així de la meva edat, però una mica còmic, un policia una mica còmic. Bueno, aquí n’hi ha cent i pico de capítols. Vull dir, que m’han dit que tenim feina per a un any i pico. I, bueno, vaig fent. Ara porto cinquanta capítols. Vam començar a fer el primer capítol la setmana passada [inicis d'octubre]. Bueno, és una sèrie normal de TV3, de les que es fan actualment, diguéssim, doblades al català. I, bueno, allà estic. També he fet una de cinquanta dos capítols a l’estudi SDI, amb direcció del Marc Lobato, que es diu La vida en calçotets, que és una sèrie francesa que està bastant bé i que no és anime. És una sèrie per a nens bastant petits. També per a TV3 en català. Feia allà un pare. Bastant bé perquè ha sigut bastant temps de feina i, bueno, estava bastant bé. Bueno, vas fent coses sueltes. Com a ajustador, adaptador em donen pel·lícules d’aquestes de TV3. Ara m’ho agafo amb més calma perquè intento fer més d’actor que no pas d’ajustador. Aviam, jo de fet estic mig jubilat. Llavors, jo lo que no vull es estar treballant cada dia vuit hores ajustant perquè és molt pesat i intento fer d’actor perquè és combinable amb la jubilació dels artistes per llei des de fa un temps. I vaig ajustant una pel·lícula cada deu o quinze dies. Pel·lícules de TV3, d’aquestes de La pel·lícula de la setmana. A vegades, són més bones, altres vegades menys, però, bueno, la feina aquesta l’he reduït bastant perquè m’obligava molt i prefereixo fer d’actor perquè, en definitiva, jo estic en això per fer d’actor. El que passa que lo d’ajust i adaptació és un ofici que tampoc vull perdre i també et proporciona uns ingressos. El que passa que ara ho estic fent amb bastanta calma. No estic en cap sèrie ni res. Simplement, agafo pel·lícules sueltes. Me les van donant i et diuen: “la pots fer o no la pots fer?”. Si pots, l’agafes i si no pots, no. Però, bueno, que he reduït bastant i agafo pel·lícules sueltes sense més cap compromís. Perquè clar, agafar per a ajustar una sèrie de cinquanta capítols, t’obliga a estar durant dos mesos treballant cada dia d’una forma i et pren molta llibertat, si et vols anar un dia a fer una cosa. Llavons, ja dic. Faig pel·lícules sueltes d’aquestes que fan habitualment per TV3 i ja està. Anar fent.
Enguany fa un any del revifament del doblatge d’anime en català amb el nou SX3. Com estàs vivint aquest ressorgiment del doblatge d’anime en català?
Sí, és veritat. Fa un any del revifament del doblatge d’anime en català al nou SX3. Sí que té molt d’èxit, que té molta audiència, que ha sigut un èxit rotund. Aviam, com ho estic vivint? Aviam, jo no he fet res d’anime pràcticament durant aquest any excepte el personatge que hem parlat abans de Guardians de la nit. Vull dir, jo treballo en un parell d’estudis, tres màxim, i, bueno, alguna cosa he fet a Inazuma Eleven o alguna cosa vaig fer fa un temps enrere, però no, no sóc un actor, diguéssim, que reclamin de forma habitual, diguéssim, per fer personatges d’anime. Potser ha passat el meu moment, potser m’he fet gran, hi ha altres directors, hi ha gent molt més jove i avui molts no saben ni qui sóc realment, vull dir. Bueno, aviam, potser hi ha qui saben: “mira! Aquell que feia Bola de Drac!”. Però a nivell actual, vull dir, moltíssims directors els veig, els saludes, però no. Ja et dic, jo també estic semijubilat i la meva aspiració no és estar treballant aquí tot el dia. També l’anime exigeix un esforç físic i de veu i tal, pues que jo ara tampoc, la veritat. Es que em sento molt més còmode fent personatges de la meva edat, més tranquils, de l’àmbit més naturalista. Perquè, ja dic, l’anime requereix. També els personatges d’anime solen ser molt més joves que jo, diguéssim. Llavors, bueno, penso que ja hem entrat en una altre en la qual, vull dir, si no és per anar a fer un avi o un sènior molt sènior o un mestre d’aquests venerable tampoc hi tinc res a fer jo a un anime. Jo me’n alegro que la cosa vagi a més. Tot el que sigui difusió del català, perfecte. Endavant! El que passa que ja dic. Jo ja sóc de la generació dels noranta en aquest aspecte. Ara ja hi ha un altre tipus de gent que es dedica a això.
Seguint al món del doblatge en català, anime a part, en quin projecte t’ha fet més il·lusió participar en la teva carrera?
Home, a veure si et sóc sincer, deixant de banda tota la projecció que va tenir el Vegeta doncs que m’ha donat una visibilitat mínima en aquest projecte, a mi el que sempre m’ha fet molta il·lusió, molta il·lusió, és quan compten amb tu per fer un personatge fixa en una sèrie perquè vol dir doncs que compten amb tu, que ho pots fer i tal. Per exemple, aquest últim projecte que et deia d’una sèrie de cent i pico de capítols fent un personatge gran que s’adapta a la meva manera de fer, i tal, amb una directora que tot i que ens coneixíem des de feia trenta tres anys no m’havia convocat més que una vegada, una sola vegada i mai més, llavons, bueno, m’ha fet bastanta il·lusió perquè m’ha fet recuperar la confiança en mi. Perquè aquest ofici el tema de la confiança en un mateix, com que hi ha molts alts i baixos, fluctua molt, no? Llavors, hi ha moments que et planteges de dir: “bueno, no ho sé. Pues, ja no volen comptar amb mi i tal. Clar, depens de la voluntat dels directors i les directores. Que et convoquin o no et convoquin. Llavors, aquest projecte, doncs, que un estudi i una directora en particular doncs s’hagin acostat per a fer aquest paper de llarga durada i que et manté en l’ofici, diguéssim. Doncs, m’ha fet molta il·lusió. Potser, hi ha altres coses. També als anys noranta una vegada que em van donar per fer el Jeff Bridges en una pel·lícula, Fat City, aquí es va traduir com La ciutat daurada, doncs, em va fer moltíssima il·lusió perquè clar era un primer paper, era tota una setmana gravant pràcticament, molts takes, amb el Pepe Antequera, el Pep Torrents, que els dos ja no hi són, lamentablement. Llavors, bueno, allò em va fer molta il·lusió en aquell moment. Lo que passa és que jo portava poc i no en sabia ni molt menys gaire de l’ofici. Ho vaig fer lo millor que vaig poder. Però, bueno, ara ho he mirat amb el temps i dius: “ostres! Es podria haver fet molt millor”. El que passa és que en aquell moment també et fa molta il·lusió doncs perquè confien en tu i també era una substitució, eh! També he de dir que l’actor principal que estava escollit era el Sergi Zamora no ho va poder fer i llavors m’ho van dir a mi. Però, bueno, ja està bé. Vull dir, substituir al Sergi Zamora ja era un gran honor, diguéssim. Bueno, coses d’aquest tipus. Quan veus que confien en tu i creuen que ho pots fer i ho fas i surt bé. Sempre genera molta il·lusió. Però, bueno, en concret aquesta última feina que m’han donat me n’ha fet molta perquè m’ha fer recuperar molt aquesta il·lusió que tenia dels principis, doncs de que et donaven una cosa i anaves. Perquè ja et dic que aquesta professió té molts alts i baixos i, bueno, hi ha moments que et tires setmanes i setmanes que no fas una sola convocatòria i, bueno, i dius: “bueno, ja no em trucaran més?” o jo què sé. Això va de baixa i, bueno, un dia et truquen i et donen pues cent cinquanta capítols d’una sèrie i, hòstia, pues ja et pots imaginar, no? Tot va per aquí sempre.
Per acabar, imagina’t que tens davant a algú que es vol dedicar al doblatge. Què li diries?
Bé, de fet, ja m’hi he trobat molt sovint amb algú que em pregunta què faria. De fet, jo feia classes de doblatge fa un temps enrere. Em van agafar per fer classes. El que passa que ho vaig deixar justament perquè quan acaba el curs la gent et pregunta: “hòstia què podria fer per entrar?” i tal. Jo que sé que s’ha de fer per entrar. No ho sé. Jo no ho sé. Jo sempre dic el mateix. Tu has vist un anunci a la premsa o a la tele o, jo que sé, al INEM que digui: “fan falta actors de doblatge”? No. Doncs. Aviam, si tu t’apuntes a una escola per anar oposicions de funcionari, per dir algo. Però, bueno, tu ja saps que, de quan en quan, es convoquen unes places de funcionari, no? Bueno, tu pagues uns diners a aquella escola i et prepararan per fer unes oposicions de funcionari. Vull dir, si tu estudies medicina saps que hi ha demanda de metges o infermeria i saps que quan acabis trobaràs feina. En el cas del doblatge, bueno. Jo vaig entrar en un moment que ja feia d’actor professional. Jo estava en una companyia de teatre infantil i em van dir com que TV3 necessita més veus, pues, bueno, presentat que et facin una prova i tal. Aviam, jo em vaig presentar en un moment en que hi havia una certa demanda. Corria la veu entre el món dels actors doncs que hi havia una certa demanda perquè TV3 estava arribant a unes cotes, diguéssim, de producció més altes de les que tenia en un principi i necessitaven més actors. De fet, vaig treballar de seguida. Actualment, aquesta circumstancia no es dona. No fan falta actors ni actrius de doblatge. Llavors, pues, bueno, tothom qui s’hi vol dedicar és una lluita, diguéssim, entre una professió que ja està saturada, perquè ja té gent de sobres, i gent que vol entrar sí o sí. Llavons, depèn de lo bo que siguis, depèn de qui coneixes, insisteixo: és molt important depèn de qui coneixes. I depèn del teu caràcter també i depèn de si tens de què viure mentrestant. Vull dir, jo crec que, jo sent sincer, vull dir, avui dia, si no tens clar que coneixes gent que et pot introduir, donar una oportunitat i tens clar que serveixes molt per això. Perquè, clar, tothom ens pensem que servim molt per fer això. Però jo porto trenta tres anys i estic aprenent coses ara que no m’havia dit ningú mai en aquests trenta tres anys. I notes que el resultat és millor. Tot depèn de qui coneixes, de si t’agafa un bon director o una bona directora que treu el millor de tu o no. Els estudis ara ja no deixen fer sala, si envies proves ningú se les mira perquè hi ha cinquanta mil escoles i cinquanta mil persones que ho volen fer. Jo, sincerament, a menys que tinguis una dicció, una capacitat interpretativa molt bona i una veu molt interessant, diguéssim, jo penso que és millor no intentar-ho perquè les passaràs magres, realment. Perquè, clar, és picar ferro fred. Ara, si tens una veu. Aviam, totes les veus són útils, però quan comences, no és així. Totes les veus són útils. Perquè jo tampoc tinc una veu de locutor ni de galán, tal. Però, bueno, puc fer dolents, puc fer homes grans, pots fer coses doncs, capellans, jutges, advocats, bueno. Aviam, també és cert que tota la gent que comença és jove ja, almenys. Llavors si algú falta en el doblatge són gent de la meva edat. Homes i dones grans, no? Que ara tampoc, eh? Perquè com que es pot treballar i estar jubilat, vull dir, molts que ho havien deixat per jubilació s’han tornat a reincorporar a la professió. Però de joves n’hi ha moltíssims.
Després, si tu et vols dedicar al castellà, dedicat al castellà i si et vols dedicar al català, dedicat al català, però fes-ho bé. Jo el que veig és que molta gent es queixa de que la gent jove pronuncia molt malament el català. Habitualment parlen castellà i fan molt castellà i llavons quan fan català, fan aquest català així que sona, doncs, molt xava o catanyol, que en diuen. I a la gent no li agrada. Llavons diuen que ha baixat la qualitat. I que clar, que el català s’ha de cuidar molt. Jo, bàsicament, faig català i he intentat fer-ho bé. Llegeixo a casa, practico. Intento fer-ho bé. Però, aviam, amb el català que t’ensenyen a la ESO, si tu ets castellanoparlant a casa i parles amb les teus amics en castellà és molt difícil que ho puguis fer bé perquè el català requereix disciplina, continuïtat i convenciment, crec jo. Llavons, de castellà n’hi ha molts. Pensa que tot Espanya, clar, tot Déu parla castellà i hi ha molta gent que vol fer doblatge. En català, ben fet, potser hi ha menys competència, però tampoc hi ha tanta gent que parli un català correctíssim. Sobretot gent jove, no?, diguéssim. Perquè s’està perdent la dicció correcta, per lo que diuen els lingüistes, per lo que diuen molts espectadors que hi entenen, no? Llavons, difícil. A menys que a tu et digui tothom que ets un veritable crack i que ho fas de collons i que això és lo teu i tal i, llavons, potser correrà la veu: “hòstia, hi ha un nano jove o hi ha una noia que ho fa de conya”. Però, clar, hi ha gent que es gasta set i vuit mil euros en un curs de doblatge. I el dia que s’acaba li diuen: “bueno, aquí tens un certificat de que has fet el curs i ja t’espavilaràs”. Llavons, bueno, molts ho han de deixar, doncs, perquè no tenen manera d’entrar. Jo no ho sé com es fa per a entrar. Vull dir, perquè tampoc hi he acabat d’entrar mai en trenta tres anys perquè jo treballo en dos o tres estudis i amb una mil·lèsima part dels directors que existeixen, vull dir. Jo no sé com es fa per a què et convoqui un director o una directora que no et vol convocar, m’entens? No ho sé. Perquè jo conec molta gent, inclús de la meva generació, o que he vist jo entrar, pues que no et convoquen. Ja està. Deu ser que no els hi agrades o que es veuen obligats a convocar altres persones... Jo què sé! Mil coses.
Llavons, jo no sé quina és la formula per a entrar. El que sí sé és que com més bé ho facis i més facultats tinguis per fer-ho, més fàcil ho tindràs. Tot i que és un ofici molt difícil, molt difícil d’entrar i de fer bé. Jo, realment, si ara tornés a tenir trenta anys no sé. Hòstia, no sé. Hòstia, si vas calculant les èpoques bones i les èpoques dolentes, no sé si compensa. Potser sí, en alguns moments, sí. Però, en general, aviam, per ser una persona que has estudiat una carrera i tal i, jo què sé, en ves d’haver estudiat audiovisuals, hagués estudiat d’advocat potser ara seria una persona ben situada i tal, econòmicament, que no és el cas perquè amb el doblatge ja et dic, en un dia pots guanyar molt, però si t’estàs una setmana aturat, llavons tot allò que has guanyat en aquell dia i sempre vas tirant. I després et queda una jubilació molt baixa, molt baixa, molt, molt. Els artistes queda una jubilació molt baixa. Jo conec gent que han treballat d’enginyers i tal, clar, tenen jubilació de dos mil i picu euros al mes. I la majoria estan per sota de la meitat d’això. I, clar, llavons quan et fas gran has de contar-hi també amb això. I, bueno, no sé què diria jo en aquest cas. Vull dir, si tens possibilitats de dedicar-te a un altre cosa que t’ompli, jo ho valoraria. Ara, si ets realment un crack. Però, aviam, ser un crack no vol dir allò de jo era el pallasso de casa meva o se’m donen molt bé les imitacions, etc. Ser un crack vol dir que si tu dobles al Tom Hanks com ho fa el Brau sembla que parli ell. Això és ser un crack. O el Lluís Posada o la Isabel Valls. Aquests primers figures, diguéssim, del cine, sobretot, que sembla que parli l’actor. Ser un crack no és ser el pallasso de casa ni el que té molta facilitat per fer imitacions. Ser un crack és un altra cosa. I ser capaç de fer molts takes en una tarda o en un matí i fer-los bé. I que els clients que contracten el doblatge de les pel·lícules diguin: “hòstia, a mi m’interessa molt aquesta persona perquè em dona molt el tipus”. Bueno, aquests són els que acaben triomfant en aquesta professió. Per tant, oblidem-nos de que fer doblatge és imitar, fer veus i ser el pallasso de casa. Perquè això és molt contraproduent. Jo diria més. Que la majoria d’aquests del pallasset que sap fer moltes veus, la majoria no passa tampoc passen de fer cosetes petites, tipus i a dedicar-se al doblatge amb tot el sacrifici que comporta per a acabar fent quatre tipus en a una sèrie de dibuixos animats, no sé, què vol que et digui, no? Vull dir, aviam, un actor el que vol fer és doblar en pel·lícules i series de prestigi, crec jo. Crec jo, eh! Bueno, és la meva opinió.
